Centenario del nacimiento del microbiólogo Thomas Huckle Weller

weller_postcardEl virólogoThomas H. Weller (1915-2008) nació hace 100 años.

Junto a John F. Enders (1897-1985) y Frederick C Robbins (1916-2003) recibió el Premio Nobel de Fisiología o Medicina en 1954, por sus estudios sobre la habilidad del virus de la poliomielitis para vivir en cultivos de varios tipos de tejidos.

Estos estudios permitieron que otro equipo de investigadores, dirigidos por Jonas Salk, obtuviera la primera vacuna con virus inactivados contra la poliomielitis.

View original post

Advertisements
Standard

362. LLAVIS

0362_llavis

El palpís del teu dit ressegueix la vora de la meva llenceria color bordeus, mentre els meus ulls no aparten la mirada dels teus. Els meus dits ballen al son del teu delit, cercant el lloc adequat on posar l’electricitat que contenen.

Mentre et miro em quedo pensant, rossegant el meu llavi inferior amb unes dents que desitgen besar-te. Em mires demanant que ho faci, mentre els teus dits juguen activant tots els meus sentits.

I segueixes… i segueixo… pells que es cerquen, mans que embogeixen cercant el pàlpit del cos desitjat.

I un llavis que parlen afanosament sense caler articular paraula…

Imatge: internet

Standard

80. VINE

0080_abraçada_Tomasz_Rut

Obra de la fotografia: Tomasz Rut ©

Tornem al camí que vàrem deixar, aquell on ja han començat a créixer les romegueres. Treguem l’herba que no ens deixa progressar, arrenquem-la amb les nostres mans. Donem-los ales per sacsejar la pena i la rancúnia del cos i de l’ànima.

Toca‘m… Besa’m …

Fins que tota ombra de dolor i mals pensaments desapareguin amb els teus petons i carícies.

Vine… ho vàrem tenir tot i encara ho tenim tot per fer…

Standard

Henry David Thoreau – El més ric

Diccionari cultural

El més ric és aquell els plaers del qual són els més barats.

Henry David Thoreau

thoreau(Concord, 12 de juliol de 1817 – Concord, 6 de maig de 1862) fou un escriptor, anarquista i filòsofestatunidenc, conegut sobretot pel seu llibre Walden, les seves reflexions sobre una vida senzilla i lluny de la tecnologia, als boscos, així com per La Desobediència civil, on argumenta la idea d’una resistència individual vers un govern sovint injust.

View original post

Standard

6. La Mare

0006_atontats

L’Helena va fer la volta al sofà col•locant-se al darrere i se’l va mirar amb picardia. Sabia que ell desitjava alguna cosa més que veure la televisió. Va somriure senseobrir els llavis, sense articular paraula, no calia. Desitjaven la mateixa cosa, però executada de diferent manera. Ella volia jugar amb ell i no pensava deixar de fer-ho. El Joan la mirava impacient …

Amb la mà esquerra va tirar del pal xinès que subjectava la seva melena i va fer un suau moviment de cap perquè els cabells s’estiressin per la seva esquena. Brillaven sota la llum de la làmpada, tenien un color castany que encenia més els ulls de l’home.

A poc a poc va anar bordejant el sofà, passejant la mà esquerra pel reposacaps, mentre caminava. Els seus dits jugaven amb el tapís, tot imitant una carícia sobre la pell. Es va portar el dit índex de la mà dreta als llavis i el va besar, portant-lo tot seguit cap els llavis d’ell perquè fes el propi… Ell el va atrapar amb els llavis humits i li va agafar la mà, portant-la cap a ell. L’Helena va negar amb el cap. Encara no era el moment.

Ara passava per darrere d’ell. Li va introduir els dits en el cabell, acariciant suaument el seu cap, després les orelles, només amb la punta dels dits. Li feia sentir aquell cúmul de papallones que volien sortir de cop i menjar-se-la. Els seus ulls ho deien tot, però ella només somreia i negava.

L’Helena volia gaudir del moment, posant-lo a prova. Sense deixar de tocar el cap del Joan, va acabar d’envoltar la butaca. Ara estava al davant. Ell volia tocar-la, agafar-la per la cintura i fer-la seva. Ella, llegint la seva mirada va seguir negant amb el cap. Aquell somriure el martiritzava.

L’Helena va acostar els seus llavis als del Joan, gairebé sense tocar-los, només el suficient perquè ell s’encengués encara més.

Va tornar a acostar els llavis als d’ell, entreoberts, aquesta vegada convidant-lo a entrar.

Ell va acceptar la invitació.

Ara, tots els dits alhora, es van posar sobre la base del coll del Joan desplaçant-se a les espatlles, electritzant cada mil•límetre de pell per on passaven.

Ell la va mirar ansiós i ella va xiuxiuejar-li a cau d’orella:

– Aixeca’t, són les sis. Ma mare està al caure.

Standard

1. SILVIA

0001_CAO_dona_en_verd

Obra de la fotografia: Carolina Aranda Orcera ©

Tots tenim una data de caducitat. Per alguns covards com jo, seria insuportable conèixer-la. És més còmode no saber per quin moment de la meva vida es belluga. M’aferro a allò que tinc aquí: els meus fills, la meva parella i a tots aquells que sense haver-vos-ho demanat esteu cada dia al meu costat, malgrat el meu mal geni, la meva incomprensió davant de les vostres petites errades i d’altres.

No puc dir que a la meva edat no hagi tingut al meu costat familiars amb malalties greus o no n’hagi perdut algun que altre, però…

Dies enrere vaig visitar a una dona de la meva edat, 13 dies més que jo. Algú que se sembla molt a mi mateixa, algú a qui durant molts anys no he prestat gaire atenció. Sembla mentida com ens allunyem d’aquells a qui estimem sense adonar-nos. Tenim les excuses perfectes: “llunyania”, “tu també em pots trucar”, “hi ha la mateixa distància de casa meva a casa teva com a l’inrevés”  i la maleïda intel·ligència per utilitzar-les.

Aquestes línies van per ella, per la seva família, per la seva lluita diària contra l’ELA i sobretot per la seva manera d’actuar sempre, sense foscors ni tonteries, per la seva alegria i el seu somriure fins i tot ara, lliurant el millor de si mateixa.

Per Silvia i tots els que tenint una data de caducitat ben definida, no tenen por de res i  s’encaren a tot i a tothom amb el millor dels seus somriures …

Standard